Dia 5 (Dilluns)
La notícia de l’arribada dels marcians ha provocat el pànic a Londres. Fins el moment la informació no havia arribat en forma d’alarma. La gent de Molsey, Weybridge, I Walton arriben a Londres i anuncien possibles bombardeigs a Chertsey.Va ser aleshores quan el terror es va apoderar de la ciutat per complert i la gent prenia consciència del perill que els corrien. Els diaris descrivien els marcians com “ Màquines enormes semblants a aranyes de gairebé trenta metres d’alçada, ràpides com un tren exprés i capaces de disparar un raig de calor intensa”. Parlaven d’un número considerable de baixes però el to en general era optimista. Molts exploradors acudeixen a tot arreu proveïts d’heliògrafs. Els canons arriben ràpidament de Windsor, Portsmouth, Aldershot i Woolwich. Es el primer cop que es veu a Londres una concentració tan gran de material militar. Es calculen que hi ha uns 20 marcians (5 per cilindre) i es prega que el pànic no s’apoderi dels humans, que som milions i per tant tenim possibilitats contra l’enemic. Es fa referència al fet que un dels marcians ha estat vençut i que, per tant, els altres poden córrer la mateixa sort. Cap a les vuit, un bombardeig intens va ser clarament perceptibles a tot el sud de Londres. Durant la nit s’han seguit sentint explosions de forma intermitent i poc després de les dotze s’ha vist, en direcció sud, la claror difusa d’uns llampecs. La matinada ha saltat l’alarma d’una nova arribada dels marcians, aquest cop a Londres. Els policies s’han encarregat d’anar porta en porta per avisar els veïns que abandonessin casa seva. Londres que diumenge a la nit se n’havia ant a dormir inconscient, es despertava dilluns a la matinada amb una vívida sensació de perill. El comandant en cap va emetre la següent notícia publicada en els diaris d’última hora: “Els marcians són capaços de descarregar núvols enormes d’un vapor negre i verinós per mitjà de coets. Han fet desaparèixer les nostres bateries, han destruït Richmond, Kingston i Wimbledon, i avancen lentament cap a Londres devastant-ho tot al seu pas. És impossible aturar-los. L’única manera de salvar-se del fum negre és fugir de seguida.” Per volts de les vuit van sortir tres marcians I avançant amb lentitud i cautela per Byfleet i Pyrford en direcció a Ripley i Weybridge van posar-se a tret de les bateries. Avançaven en fila, cada una a una distància de dos quilometres aproximadament i es comunicaven entre ells per mitja de sorolls semblants als d’una sirena. Els homes de St. George’es Hill, amagats en una pineda van fer foc contra un marcià que es va desplomar tot fent un soroll que va alertar les màquines i es van dirigir en aquella direcció. Van deixar anar rajos abrasadors sobre la bateria i gairebé ningú va sobreviure a l’atac. Els marcians es van aturar per reunir consell durant mitja hora segons els exploradors que els vigilaven. El marcià caigut va sortir del caputxo i es va posar a reparar l’aparell. A les nou ha acabat la tasca i s’ha tornat a enfilar per damunt dels arbres. Les sentinelles han tornat a l’atac i s’han proveït d’un tub cadascun. S’han repartit el territori I han continuat amb la seva missió exterminadora. A través d’aquests tubs llencen unes llaunes que s’obren sense fer explosió i desprenen un vapor dens i negre, la seva inhalació és mortal per a tot ser vivent. Aquest gas s’escampava per tot arreu contaminant les nostres terres, les nostres aigües, l’aire, els núvols, etc. A Kew va aparèixer la carcassa d’una màquina de guerra marciana. Allà va ser on va caure el cinquè cilindre. Els marcians son éssers complexos i están majoritàriament compostos per un cap. No mengen, ni molt menys paeixen, xucles la sang d’altres criatures I se la injecten a les venes. Estan molt per damunt de les nostres fluctuacions orgàniques i estats d’ànim, inclús de les emocions. No coneixen la fatiga, a diferència dels humans, tot i que desplaçar-se per la nostra atmosfera els costa molt